Quan vaig triar Música per Viure com a cas d’estudi no sabia el que em trobaria. Només sabia que era un projecte petit i ben centrat, “chiquito”, com diuen per aquí, destinat a facilitar el desenvolupament integral dels “chavalos” d’un barri popular de Managua. Em va cridar molt l’atenció que l’eina fos tan concreta i precisa i que la Judit Ribas, la persona en la memòria de la qual es va iniciar el projecte i que creia que jugar amb la música permetria als nanos créixer internament, hagués mort abans de gestar el projecte en si. Em semblava que una iniciativa capaç de tirar endavant en aquestes circumstàncies, portava alguna cosa valuosa dins seu.

Després d’un mes d’observació constato una realitat social molt complexa amb problemes sovint invisibles a primera vista, però que dificulten notablement el desenvolupament harmoniós de les persones, limiten la seva potència creativa, redueixen la confiança en si mateixos i acovardeixen l’esperança i la capacitat de superació.

Per tot això i davant tals realitats, crec que aquest projecte ha fet el més difícil: crear un lloc de trobada comunitari a través de la música, on els nois creixen i es relacionen de forma diferent i es comencen a percebre com a protagonistes de les seves vides. Un lloc de joc, lluminós i primorosament decorat, on hi ha alegria i llibertat. Sona a dret a escollir. (En alguns llocs i circumstàncies, encara és precís i urgent demostrar-li a les persones que la vida és o hauria de consistir precisament en això).

Abans d’anar-me’n, entre les presses d’acabar informes diversos que sé que seran útils, intento establir conclusions racionals i sento que no les tinc. Només sé que em meravella la intuïció inicial de la Judit, cada vegada que penso en ella; El que sabés amb aquesta certesa que a través de la música aquests nois podrien sentir-se especials, capaços, amb dons propis. Que podrien començar a conèixer-se a si mateixos. Que per mitjà de la música es nodririen i familiarizarien amb valors que d’altra manera difícilment entrarien en les seves vides. I que sense forçar-ho, apareixerien vocacions musicals genuïnes. n’he vist més d’una.

Em meravella i em sorprèn encara més la forma en què la realitat s’ha anat ordenant a si mateixa, gairebé sense voler, i com han anat apareixent les persones necessàries per donar-li vida al projecte i transformar-lo en realitat. La força iniciadora de la Mireia, la seva capacitat d’empènyer-lo, d’aterrar-lo, de donar-li vida; la seva acollida de noves idees i el seu impuls. La sensibilitat social i artística de tot l’equip docent, amb el qual he compartit algunes estones més que bones; Joves sensibles i ben formats, que s’obren a realitats socials fins fa res desconegudes per a ells, que senten que els eixamplen per dins, i els fan millors persones, per connectar mons que abans no es tocaven, com em confessa algun d’ells, i que els porten a desenvolupar en tot cas, capacitats d’acompanyament i escolta, que en aquest context són essencials per a la docència.

També em meravella la custòdia permanent de les monges que acompanyen el projecte, lleials com a principi vital, sembradores des de fa temps, que amb la seva presència activa i discreta aconsegueixen una cosa tan important com que els professors només hagin de preocupar-se de que l’estratègia funcioni, que els “chavalos “aprenguin i es converteixin en millors éssers humans al mateix temps. Ser educats en el sentit més ampli i divertit del terme. Perquè la Judit sempre va saber que el que estava en joc era una cosa molt més important que la música en si.

Encara queda molt per fer. Pròxima estació, arrelar el projecte amb mes intensitat al barri donant lloc a noves formes de responsabilitat comunitària, involucrant en major mesura a pares i alumnes grans. Perquè no només els nois aprenen. Els pares, tal com ells mateixos m’expliquen, ho fan també. I se senten afortunats que el projecte existeixi “per lo bonic que és” i el que els ajuda aprendre cada dia.

Sabem que encara falten molts nois per venir; Són els que vindran … Queda molt per fer també per a ells. Però el millor de tot és que es pot fer. Amb l’aportació de tots.

Lara Ruiz, investigadora, universidad de Deusto.
Managua, desembre de 2014.

Si vols saber més sobre qui era la Judit Ribas i la seva visió visita: Les petjades de la Judit Ribas.
Si vols ser col·laborador del nostre projecte musical comunitari visita: Voluntariat musical a Nicaragua.